Laietana, 43: entre el
record de la tortura i la denúncia de la impunitat
César Lorenzo Rubio. Revista de Catalunya núm. 309, gener-febrer-març
2020
“Em van portar a Via Laietana en un 1500, el cotxe
de camuflatge que llavors feia servir la social, i un cop allà va començar tot
el procés d’interrogatoris i tortures.” La comissaria de Via Laietana és, per a
diverses generacions, el símbol indiscutible de la repressió franquista a
Barcelona. Per les seves sales d’interrogatori van passar milers d’opositors a
la dictadura de tota orientació política i condició social: comunistes,
anarquistes, cristians de base, catalanistes, estudiants, treballadors de coll blau
i de coll blanc, professionals liberals… La vivència de Carles Vallejo podria
ser la de qualsevol altra persona, home o dona. Una història anònima de lluita
contra el franquisme, resistència, dignitat i treball per a la conservació de
la memòria. Per a ell, com per a tants d’altres, que a dia d’avui Laietana, 43
continuï sent una comissaria i enlloc, fins fa encara no sis mesos i de manera
precària, no s’expliqui el seu passat fosc és un insult a
la seva memòria. Per a
tothom, una manipulació interessada de la història.
Subversió contra
excepció
El 17 de desembre de 1970,
Genuino Navales García i Francisco Javier Vázquez Torres, funcionaris del
Cuerpo General de Policía, concretament de la Sexta Brigada Regional de la
Comisaría General de Investigación Social de la Jefatura Superior de Barcelona,
es van presentar a la factoria de la SEAT a la Zona Franca per inspeccionar
l’interior del moble de despatx on sospitaven que Vallejo guardava propaganda
il·legal de tipus subversiu. Segons consta a l’acta de registre, van trobar:
“CINCUENTA HOJAS tamaño folio escritas en castellano, por ambas caras, impresas
a multicopista, tituladas ASAMBLEA OBRERA —número trece, diciembre de 1970,
órgano de los trabajadores de SEAT—, de contenido netamente subversivo y en las
que se efectúan detalladamente acciones y paros llevados a cabo en distintas
empresas, crítica al Gobierno en relación con el Consejo de Burgos, llamamiento
pro jornada de Amnistía y Huelgas.”
La possessió o distribució de
propaganda il·legal va ser el segon delicte més jutjat pel Tribunal de Orden
Público (TOP) després del d’associació il·lícita (Del Águila 2001: 251). I
qualsevol document podia ser encabit en aquesta categoria. Vallejo no va ser
una rara avis, sinó un més dels milers de processats per causes similars. “Ja
estàvem en l’estat d’excepció i això volia dir que em podien tenir allà fins
que volguessin.” Ho sabia prou bé: allò no seria un passeig, no hi havia data
de sortida prevista. Segons les lleis franquistes: “Ningún español podrá ser
detenido sino en los casos y en la forma que prescriben las leyes. En el plazo
de setenta y dos horas, todo detenido será puesto en libertad o entregado a la
autoridad judicial.” En aquests termes recollia el Fuero de los Españoles
(1945) el dret d’habeas corpus. Tanmateix, aquest article, així com aquells de la Ley de
enjuiciamiento criminal que feien referència a les atribucions de la policia en
la investigació dels possibles delictes, tenien una vigència més que dubtosa
davant “la necesidad de una vigilancia rigurosa y tensa de todos sus enemigos”,
segons s’especificava a la Ley reorganizadora de la Policía del 1941.
De manera habitual, el
caràcter militar de les Forces d’Ordre Públic i el control per part del Govern
de la judicatura eren del tot incompatibles amb el respecte als drets dels
detinguts. Però la vulneració va ser encara més gran durant els successius
estats d’excepció als quals la dictadura va recórrer per lluitar contra la
dissidència política: 1956, 1958, 1962, 1967, 1968, 1969, 1970, 1975, i —no
estat d’excepció, però sí suspensió de l’article 18— 1977 (Del Águila 2001:
32). Mesos i mesos durant els quals les dèbils garanties i els drets processals
recollits en les lleis fonamentals franquistes van quedar convertides —més
encara— en paper mullat. Una dictadura dins la dictadura (Martínez Foronda 2011),
escenari propiciatori per a la pràctica de la tortura, emparada per la llei en
l’absoluta opacitat i impunitat. L’anterior estat d’excepció va durar tres
mesos; el que havia entrat en vigor el 4 de desembre (primer a Guipúscoa i deu dies
després a tot Espanya) per fer front a les protestes contra el Procés de Burgos
no s’aixecaria fins al juny següent.
En aquest context, Vallejo
fou detingut a la sortida del seu domicili. Acabava de complir vint anys. Segons
consta a les diligències policials, quan els agents es van identificar, Vallejo
“emprendió veloz huída, arrojando al suelo una bolsa de la que era portador,
que una vez recuperada contenía propaganda subversiva y un libro escrito en
catalán titulado Iniciació a l’economia marxista,
consiguiendo darle alcance los funcionarios actuantes y proceder a su
detención, no sin que antes ofreciese dura y tenaz resistencia a consecuencia de
la cual resultaron lesionados leves salvo complicaciones los funcionarios don
José Antonio González Juan y don Francisco Manuel Escobedo García […]. El detenido
en la refriega resultó con erosiones en ambas rodillas y pequeña contusión en
el labio inferior de carácter leve salvo complicaciones”. La seva detenció es
produí en paral·lel a la de dos companys més de la SEAT i un altre grup
vinculat al PSUC, però no pertanyent a la compañía automobilística.
La roda
Aleshores va començar un
procés que Vallejo no dubta a qualificar, contundent, de tortures. “…Me estaban
dando puñetazos y golpes de grapadora en el estómago y la cabeza […]. Me
tiraron contra la pared y nos dejaron dos noches enteras sin dormir”, va
denunciar al cap de poc, juntament amb la resta d’acusats que també van ser sotmesos
al mateix tracte, a Unidad. Órgano del Comité de Barcelona del PSUC. “En celdas aisladas, te llamaban a deshoras, continuamente. No te
dejaban dormir. Te amenazaban haciendo ver con la pistola que te iban a
disparar. Todo esto negro [s’assenyala la panxa] de pegar así [es colpeja
repetidament la panxa amb la punta dels dits] que te hace un dolor terrible.
Bueno, aguantas, pero te causa un dolor terrible. Después, bueno, todo tipo de
vejaciones, patadas, ruedas, el bueno y el malo… en fin, la escuela de la
tortura”, es reafirmava anys després (Vallejo 2019). El seu testimoni no
difereix gaire del de centenars, milers, de treballadors, estudiants i
activistes que van passar per la Jefatura. Fins i tot pels mateixos agents
(Rosselló 2011).
“Els tres primers dies vaig estar
de peu, emmanillat amb les mans a darrere, i sense deixar-me apoiar [sic] enlloc. Sense dormir. La tercera nit em deixaren sentar [sic] un moment fins que estaba mig dormit [sic] i aleshores em
preguntaren coses per veure si feia contradiccions. Vaig rebre molts cops a l’estómac
i fetge, baix ventre, esquena i coll amb porres petites i patades als testículs
[sic] seguides sense deixar-me temps a refer-me. Volien que jo mateix
pegués a un altre detingut amic meu, i com em negués, lo van apallizar [sic] deván [sic] meu.” Abundants testimonis com aquest els recollia l’informe La represión en Cataluña (1969). Els arxius en van plens. Segons aquests relats, la duresa de
la repressió de postguerra (Risques 2001) semblava haver-se enquistat al 43 de
la Via Laietana. Ningú diria que el tardofranquisme
fos un règim benèvol i tolerant amb la
dissidència, com de vegades s’ha volgut fer creure.
Després de disset interminables dies, Vallejo va ser conduït davant un
metge. No pas a un hospital o un dispensari, el reconeixement es va fer als
mateixos locals de la Sexta Brigada a la Jefatura Superior de Policía, com
queda recollit a la diligència. Segons el facultatiu que la signa, “el primero
[Vallejo] presenta contusiones y erosiones en ambas rodillas, en vías de
curación, producidas, según manifiesta, en el momento de su detención, y el
segundo [company de causa] presenta dolor subjetivo en regiones nasal y en
región anterior e interior del tórax, siendo por lo demás su estado
psico-físico normal”. O les tortures no li havien deixat cap marca visible,
que, per estrany que pugui
semblar, no ho era tant, ja
que els agents tenien especial cura de no colpejar la cara i parts visibles del
cos (Negreira 2004: 95) o el metge que els va veure no tenia cap interès a fer
una exploració exhaustiva. Probablement ambdues hipòtesis es complementen.
Al dia següent va ser posat a disposició del jutge d’ordre públic, que
va decretar el seu ingrés a la presó Model en qualitat de pres preventiu, cosa
que no arribà fins el dia de Reis. L’infern havia acabat. Com en tantes altres
ocasions, entrar a la presó va ser un
alleujament després del pas
per comissaria.
El pes de la
injustícia
Molt abans, el dia del
sorteig de la grossa de Nadal, l’empresa li notificà per carta que “vistas las
faltas de asistencia al trabajo en que viene incurriendo desde el día 17 de los
corrientes sin que obre en nuestro poder justificante de las mismas, ponemos en
su conocimiento que con esta fecha procedemos a tramitar su baja en la empresa
por causas injustificadas”. A la repressió policial i judicial, s’hi afegia la
laboral. Tot i així, un cop a la presó, va intentar evitar aquesta última amb
un escrit dirigit a Magistratura del Trabajo en què denunciava el seu acomiadament
improcedent per haver estat fet mentre estava detingut. Les gestions van donar
fruits, perquè, al juny, Asamblea
Obrera. Órgano de los trabajadores de SEAT encapçalava la seva portada amb “Una victoria más: Vallejo en
libertad y readmitido”.
El judici del sumari 1221/70
no se celebrà fins el 13 de novembre de 1973. La sentència del TOP del 14 de
gener de l’any següent el va condemnar, en rebel·lia, com a responsable d’un
delicte de propaganda il·legal, a dos anys de presó i una multa de deu mil pessetes;
com a responsable d’un delicte d’associació il·lícita, a tres anys més de
presó, i com a responsable d’un delicte d’atemptat a un any més de presó i
quinze dies més per cadascuna de les dues faltes de lesions a agents de
policia.
Abans que tot això succeís, però, Ferran —el seu “nom de
guerra”— havia tornat a creuar emmanillat el portal del número 43 de la Via
Laietana. El 3 de novembre de 1971 fou detingut “cuando llevaba en un macuto de
lana cuatro paquetes con cuatrocientas o
quinientas octavillas de uno, tituladas «Asesinado» y firmadas por COMISIONES
OBRERAS SEAT, en las que, so pretexto de la muerte de un obrero como consecuencia
de las heridas que sufrió en enfrentamiento con la fuerza pública, hecho que se
califica de asesinato, se incita a manifestaciones y paros laborales, para
culminar en una huelga general”. Aquest cop només s’hi va estar els tres dies preceptius
que marcava la llei abans que el jutge l’enviés a presó preventiva eludible amb
una fiança de 30.000 pessetes, a la qual s’afegí una multa imposada pel
governador civil de 25.000 pessetes més per infringir la Ley de orden público.
Va estar un mes i escaig a “l’hotel Entença”. Poc després emprengué el camí de
l’exili i s’integrà en la delegació exterior de Comissions Obreres: primer, el
gener del 1972, a París, i, més tard, a Itàlia, on romangué fins a l’estiu del
1976, quan l’amnistia parcial decretada pel Govern Suárez li va permetre assistir
a la celebració de la Diada de l’Onze de Setembre a Sant Boi sense
por de tornar a passar pels
calabossos de la Via Laietana.
Amarga victòria
transicional
Amb la conquesta de la
democràcia, Vallejo va tornar a la SEAT, però va estar molt de temps marginat
“darrere d’una taula, sense cap tasca a fer”, el que avui dia es tractaria d’un
cas d’assetjament laboral de manual. També va continuar sent membre actiu de
CCOO i a la militància sindical va sumar-n’hi una altra contra la desmemòria i
la tergiversació del passat com a president del Memorial de Treballadors de
SEAT i membre de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme,
entitat que presideix des del març del 2017. Dos anys abans es va jubilar amb
la mateixa categoria laboral amb la qual va entrar a treballar a la companyia
quaranta-cinc anys enrere.
Millor sort, en l’àmbit professional, si més no, va tenir Genuino Navales,
el qual, el desembre del 1970, va pronosticar davant de Vallejo el seu futur:
“Yo soy policía profesional con Franco, seré policía profesional con la
democracia y seré policía profesional cuando gobiernen los tuyos.” Va encertar-ho
de ple. El 1976 Navales va ser nomenat jefe superior de Policía de Granada, més
tard ho fou de Saragossa i podria haver-ho estat de Barcelona si no hagués
estat per les queixes que CCOO va fer arribar al Ministeri de l’Interior
denunciant el seu passat. El 1980 va ser nomenat comisario general de Seguridad
i va ser l’encarregat de coordinar la seguretat de la visita del Papa
el 1982 i el Mundial de
futbol del mateix any (Mota; Rúa; Vicente 2013: 230). Amb l’arribada al Govern
del PSOE, el ministre Barrionuevo el va destituir, però, segons algunes fonts,
hauria estat nomenat director general de Protecció Civil. Va morir
accidentalment el 1995, a seixanta-set anys, en caure a un pou a la seva
localitat de vacances.
La història de Carles Vallejo
i el comissari Navales és una mostra molt il·lustrativa del que va suposar la
transició a la democràcia a Espanya. Els lluitadors per la democràcia i les
llibertats van ser readmesos, acceptats a la vida pública, però mai o molt
tardanament i sempre de manera incompleta reconeguts i compensats pels
patiments i sacrificis soferts en la seva lluita (Digón 2016). En canvi, els ostentadors
del poder franquista, també els executors de la política repressiva que va fer
possible la pervivència de la dictadura, no tan sols no van ser apartats o
depurats dels seus càrrecs —tret de casos excepcionals—, sinó que van continuar
exercint-los, amb la gratitud de les noves autoritats (Batista 2010; Casals
2017: 173-177).
Igual que els seus autors, la
tortura com a pràctica policial tampoc no va ser objecte de crítica o consideració
durant la Transició. Les autoritats van negar sistemàticament la seva
existència, tot i la quantitat i la contundència de les proves que demostraven
que continuava sent un recurs habitual en comissaries, casernes i presons (Baby
2018; Ballester 2018). La Brigada d’Investigació Social va ser reestructurada i
substituïda per la Brigada Central d’Informació, però la seva desaparició no es
va formalitzar completament fins a la Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de
Forces i Cossos de Seguretat aprovada a finals del mandat del primer Govern
socialista de Felipe González. I els seus agents i màxims dirigents, en tot
cas, van ser reubicats en tasques similars, principalment en la lluita contra
el terrorisme d’ETA. Una causa que va emparar tota mena d’abusos i vulneracions
de drets fonamentals.
Pel que fa a la Jefatura de
la Via Laietana, va conservar durant força temps la seva negra fama com a
centre de detenció i tortures. Ja en democràcia, els acusats del Cas Scala, el
1978, o les germanes Blanca i Eva Serra i altres membres del partit
Independentistes dels Països Catalans, el 1981, van ser algunes de les darreres
víctimes conegudes de tortures i maltractaments a les sales d’interrogatori de
la comissaria (Nerín 2018).
Un centre de
memòria incòmoda
A diferència de la presó Model, que fa dècades que genera rebuig públic
entre el veïnat de l’esquerra de l’Eixample i, en conseqüència, els anuncis del
seu tancament també es remunten a mitjan anys setanta, la comissaria de la Via
Laietana sempre va quedar en un segon pla. Durant la dècada dels anys 2000,
especialment a partir del 2004 amb l’arribada del Partit Socialista al govern
de l’Estat i del Tripartit a la Generalitat, l’Associació Catalana d’Expresos
Polítics del Franquisme s’havia adreçat per carta al ministre de l’Interior i
al conseller demanant el trasllat de la comissaria i la recuperació com a
centre memorial de l’edifici. L’agost del 2005, el diputat d’ERC al Congrés
dels Diputats, Joan Tardà, acompanyat de Jordi Carbonell, Pep Cruanyes i Antoni
Batista, va anunciar davant la comissaria la presentació d’una proposició no de
llei per instar a la reconversió de la Prefectura en un centre d’interpretació
i per recordar l’ús d’aquest immoble com a instrument de la repressió
franquista. La iniciativa parlamentària d’ERC, efectuada en un moment de certa sintonia
política amb el Govern socialista de Rodríguez Zapatero, proposava que el
centre entrés en funcionament el 2007, coincidint
amb el 30è aniversari de la Llei d’amnistia. Que la reclamació no tingués
resposta oficial no la va fer desaparèixer, ni molt menys. Després de la
recuperació del castell de Montjuïc per a la ciutat de Barcelona (oficialment
l’abril del 2007 i de manera efectiva el juny de l’any següent), la comissaria
de la Via Laietana era el darrer gran símbol de la repressió franquista en
actiu, si exceptuem la presó Model, gestionada per la Generalitat des del 1984.
Així doncs, el maig del 2013, es va aprovar una moció a l’Ajuntament de Barcelona
en la qual es reclamava la devolució de la vella comissaria a la ciutat i que
s’hi instal·lés un espai vinculat al foment de la memòria democràtica. Mesos
més tard, a l’octubre, en uns moments en què l’activitat del Memorial Democràtic
estava sota mínims a causa de les retallades pressupostàries i la nova
orientació política que li volia donar el Govern català, el Grup Parlamentari
d’Iniciativa per Catalunya-Verds Esquerra Unida i Alternativa va presentar una
moció al Parlament, en què, a més de denunciar aquesta paràlisi, entre altres
punts, reclamava novament que la comissaria es convertís en un centre
memorialístic per a la ciutat. La moció va rebre diverses esmenes i va ser
aprovada per cent cinc vots a favor i només un en contra. Tot i la unanimitat,
cap de les mesures recollides en la moció no va ser duta a la pràctica de manera
immediata. Quatre anys més tard, l’1 de juny de 2017, el grup d’ERC al Congrés
dels Diputats va presentar a la Comissió d’Interior una nova proposició no de
llei per reconvertir la Prefectura Superior de Policia en un centre memorial i
documental de la repressió franquista a Catalunya. La mesura estava inclosa en
la Llei de memòria històrica que ERC havia intentat presentar fins a dues
vegades al Congrés i que mai no havia pogut arribar a debatre a causa del veto
sistemàtic de PP, PSOE i Ciutadans a la mesa de la cambra. La mesura també
incloïa la reclamació sobre el fons documental de la Prefectura, que fins
aleshores només havia pogut consultar Antoni Batista en circumstàncies
extraordinàries,
gràcies a un permís personal
del governador civil de Barcelona als anys vuitanta (Batista 1995, 2017). Tot i
el vot favorable dels grups socialista i de Ciutadans, tampoc aquest cop no es
van desprendre conseqüències palpables i concretes.
D’aquesta manera arribem al
2019, no trenta, sinó quaranta-dos anys després de l’aprovació de la Llei d’amnistia.
Segurament la nova conjuntura creada a causa de la moció de censura al president
Mariano Rajoy del juny anterior i els anuncis del nou Govern socialista de
mesures tan notables, en matèria de reparació històrica, com l’exhumació de les
restes del dictador del Valle de los Caídos van tenir alguna cosa a veure
perquè l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, amb el seu
president, Carles Vallejo, al capdavant, i la Fundació Irla, a les quals s’hi
sumaren altres com la Fundació Cipriano García i Òmnium Cultural, es decidissin
a constituir una comissió cívica per intentar aconseguir el compromís estatal
de cessió del número 43 de la Via Laietana a la ciutadania. Al febrer
d’enguany, representants d’aquesta comissió es van reunir al Parlament amb
diputats de diversos grups polítics, dels quals van obtenir el compromís
d’activar el suport de la cambra (Palau 2019). I, un mes més tard, juntament
amb l’Ateneu Memòria Popular, entitat creada l’any anterior amb la voluntat d’esdevenir
un espai de diàleg i de coordinació de totes les entitats memorialístiques i
col·lectius de caire cultural i social que en formen part, es va convocar la premsa
davant la Prefectura per fer lectura d’un manifest públic, en què es tornava a
reclamar, una vegada més, la museïtzació de l’espai i la conservació i
catalogació del seu fons documental. Hores abans, l’Ajuntament de Barcelona
havia instal·lat un faristol explicatiu de la història de l’edifici a pocs
metres de la porta, donant resposta a una de les demandes de les entitats
memorials. Una petita victòria dins una llarga lluita de reivindicació, tot i
que aquella mateixa nit la placa va ser destruïda per grups ultres.
La senyalització de la
Jefatura com a espai de tortures durant el franquisme va tornar a situar en
l’agenda pública l’existència d’aquesta memòria incòmoda. Alguns, com el
ministre de l’Interior Fernando Grande-Marlaska, “preferirien oblidar el
passat” i van criticar amb vehemència la iniciativa que, a parer seu, posa en tela
de judici els valors democràtics del Cos Nacional de Policia; d’altres, com
Carles Vallejo, potser també preferirien oblidar, però tenen un compromís ferm
amb la memòria dels vençuts i els resistents que no els permet passar per
davant del número 43 de la Via Laietana i no pensar en el patiment de milers d’homes
i dones torturats en el seu interior.
Referències bibliogràfiques
AHCONC. Col·lecció “Biografies obreres: fonts orals i militància
sindical (1939-1978)”. Entrevista a Carlos Vallejo Calderón.
BABY, S. (2018). El
mito de la transición pacífica. Violencia y política en España (1975-1982).
Madrid: Akal.
BALLESTER, D. (2018). Vides
truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980). València: Publicacions de la Universitat de València.
BATISTA, A. (1995). La
Brigada Social. Barcelona: Empúries.
— (2010). La carta.
Historia de un comisario franquista.
Barcelona: Debate.
— (2017). “La història amagada de la Via Laietana”. Ara (2 de juny).
CASALS, X. (2017). La
Transición española. El voto ignorado de las armas. Barcelona: Pasado & Presente.
DEL ÁGUILA, J. J. (2001). El
TOP: la represión de la libertad, 1963-1977. Barcelona: Planeta.
DIGÓN, R. (2016). “Les polítiques públiques de memòria en els debats
del Parlament de Catalunya (1980-2015)”. Activitat Parlamentària, 29, p. 89-114.
MARTÍNEZ FORONDA, A. (2011). La dictadura en la Dictadura: detenidos, deportados y
torturados en Andalucía durante el estado de excepción de 1969. Còrdova: El Páramo.
MOTA, J.; RÚA, J. M.; VICENTE, M. (2013). “Cuellos blancos”: de empleados a trabajadores: el movimiento
sindical de banca y ahorro en Barcelona (1955-1980). Barcelona: Fundació Cipriano García.
NEGREIRA, J. (2004). “Cerdanyola: el camí cap a la democràcia.
Moviment obrer i lluita antifranquista (1966-1976)”. Quaderns de Recerca de Cerdanyola del Vallès, núm. 1.
NERÍN, G. (2018). “La Via Laietana: el cau de les tortures”. El Nacional (2 d’octubre).
PALAU, O. (2019). “Reclamen museïtzar la comissaria de Via Laietana”.
El Punt-Avui (24 de març).
RISQUES, M. (2001). “Quintela, Polo, Creix. El terror com a mètode en
«la caiguda dels 80»”. A: Associació Catalana d’Expresos Polítics. Notícia de la negra nit. Vides i veus a les presons franquistas (1939-1959). Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 63-84.
ROSSELLÓ, M. (2011). De
la foscor a l’esperança: memòries d’un estudiant antifranquista: 1968- 1973. Palma: Documenta Balear.
VALLEJO, M. (2019). “Una cicatriz”. A: Nativa. Disponible a https://nativa.cat/2019/06/ una-cicatriz/
