Manifestación SEAT noviembre 2005

Manifestación SEAT noviembre 2005
Carlos Vallejo, Lopez Bulla, Gianni Bombacci y Bruno Trentin

lunes, 30 de mayo de 2011



Itineraris per la memòria història
Visita guiada a les exposicions

'Seat 1950-1977, l’arquitectura de la repressió' - Museu d'Història de Catalunya
Ja tenim 600 - Museu d’Història de Barcelona

Dissabte 4 de juny

Punt de trobada, 10 hores, planta baixa CCOO Via Laietana 16 Barcelona
Inscripcions i reserves a uscob1@ccoo.cat i tel. 93 481 28 03

Exposició 'Seat 1950-1977, l’arquitectura de la repressió'

La mostra gira entorn del model de control i repressió de l’empresa SEAT sobre la població obrera, així com el nou sindicalisme nascut a la fàbrica, que esdevingué un model de lluita antifranquista per a la classe treballadora. L'exposició, comissariada per Josep Puigsech, inclou fotografies, objectes i plànols arquitectònics. El disseny de l’espai ha anat a càrrec de Lluís Danés. Ha estat organitzada pel Memorial Democràtic i pel Memorial Democràtic dels Treballadors de Seat.

La seu del Museu d'Història de Catalunya es troba al Palau de Mar a Barcelona.
Pl. Pau Vila, 3
Barcelona

Exposició Ja tenim 600

Ja tenim 600! és una de les exposicions flaix del MUHBA, destinades a presentar noves peces de la col•lecció, en aquest cas, el Seat 600 cedit al museu pel Sr. Carles Vallejo, president del Memorial de Treballadors de Seat. Quan fa seixanta anys de la constitució de l’empresa, el Seat 600 constitueix un excel•lent fil conductor per abordar la capacitat de represa de Barcelona sota el pes de la dictadura franquista.

Plaça del Rei, s/n
08002 Barcelona

jueves, 19 de mayo de 2011

Los españoles trabajan más, cobran menos y se jubilan más tarde que los alemanes

Los españoles trabajan más, cobran menos y se jubilan más tarde que los alemanes

Merkel quiere unifique la edad de jubilación y las vacaciones en la UE Los españoles trabajan un 19% más de horas que los alemanes Sin embargo, son menos productivos, según datos de la OCDE La edad real de jubilación es más alta en España aunque la oficial es igual

La canciller alemana, Angela Merkel, ha lanzado una polémica propuesta al asegurar que se debería unificar la edad de jubilación y las vacaciones en los distintos países de la Unión Europea (UE). Además, ha señalado especialmente a aquellos en los que la crisis de deuda ha sido más fuerte, como España.

"Se trata de que en países como Grecia, España, Portugal no se puedan producir jubilaciones antes que en Alemania y de que todos se esfuercen un poco de igual manera, esto es importante", ha afirmado la canciller.

Sin embargo, ¿hay tantas diferencias entre los países? Pues, al menos entre España y Alemania parece que la respuesta es negativa, según los datos de diversos organismos. No parece haber más vacaciones y la edad de jubilación real es incluso mayor en el caso español.
Trabajar más para cobrar menos

Según la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económicos (OCDE), los españoles trabajaron 1.653 horas anuales en 2009 frente a las 1.389 horas de los alemanes, un 19% más que no tuvo su contraprestación en los salarios. El sueldo medio alemán fue de 42.400 euros frente a los 23.200 euros del español.

Así, la productividad por hora trabajada fue del 93,5% del Producto Interior Bruto (PIB) para el alemán medio frente al 82,2% del español. No obstante, las vacaciones fueron similares en ambos países: cuatro semanas (24 días laborales) en Alemania y 30 días naturales en España.

Al problema de la productividad se suma el drama del paro. La tasa de desempleo española alcanzó el 21,3% de la población activa en el primer trimestre de 2011, mientras que en Alemania bajó al 7,1%, el porcentaje más bajo desde la Reunificación. España, con 45,9 millones de habitantes tiene casi cinco millones de parados, mientras que Alemania, con 81,8 millones, tiene menos de tres millones de desempleados.

Respecto a la presión fiscal, los impuestos directos y pagos a la Seguridad Social de los trabajadores españoles representó un 19,7% de sus salarios en 2009; mientras los alemanes contribuyeron con un 41,3% de sus sueldos. Sin embargo, las empresas germanas tributaron menos: un 1,3% del PIB frente al 2,2% de las españolas, según la OCDE.

El organismo internacional calcula que el PIB per capita español fue de 103 puntos en 2009 frente a los 116 de los alemanes.

No obstante, un rasgo mejor de España frente a Alemania es que la brecha salarial entre hombres y mujeres es inferior a la alemana, un 16,1% y un 23,2%, respectivamente.
Los españoles se jubilan más tarde

Las críticas de Merkel tienen poco fundamento en el caso de las pensiones y jubilaciones al comparar los datos con España, ya que en ambos países hay muchas similitudes.

La esperanza de vida de los hombres es de 78,6 años en España -que tiene de población 45,9 millones de personas- frente a los 77,8 de Alemania -con 81,8 millones de población-. Mientras, las mujeres españolas viven de media 84,9 años y las alemanas, 82,8 años.

En ambos países la edad de jubilación oficial está en los 65 años y en ambos también se ha aprobado una reforma para elevarla a los 67 años progresivamente. Sin embargo, la edad real de jubilación es, precisamente, más alta en el caso de España.

Los trabajadores españoles se jubilan de media a los 62,8 años mientras que los alemanes lo hacen a los 61,5, según el informe 'Pensions at a Glance' publicado por la OCDE el pasado mes de abril.

La pensión mínima es de 570 euros al mes en España con 14 pagas mientras que en Alemania el cálculo se realiza por medio de un sistema de puntos, con lo que es más difícil su cálculo.

Por cada año trabajado se suma un punto y después, al retirarse, el número de puntos se multiplica por el 'valor de los puntos de pensión', que este año será de 329 euros. Como en Alemania hay que trabajar al menos cinco años para recibir una pensión, la mínima es de 1.645 euros.

Aunque se habla de que la población española está envejeciendo mucho, lo cierto es que el porcentaje de mayores de 65 es menor que en Alemania. En España, el 26,8% de la población supera esa edad mientras que en Alemania el porcentaje es del 32,2%.

De este modo, Alemania también gasta más en las pensiones, un 11% del PIB mientras que España destina el 8%. El número de personas que trabajan por cada mayor de 65 año es de 3,7 en España y de 3 en el caso alemán.
Dos mundos diferentes

La tasa de mortalidad es parecida en ambos países, entre 520 y 575 fallecidos por cada 100.000 habitantes en 2009, según la OCDE. Sin embargo, en España hay más accidentes laborales serios que en Alemania (85 y 66, respectivamente) y menos camas por hospital (324 y 820, respectivamente). Por tasa de suicidios, Alemania con 9,5 por cada 100.000 habitantes supera los 6,5 de España.

En educación, la tasa de abandono escolar prematuro es del 31% en España frente al 11,1% de Alemania, según el organismo internacional. Además, un 59% de los hogares españoles tuvo acceso a Internet en 2010 frente al 82% de los alemanes. El gasto público en investigación representó un 1,38% del PIB español en 2009 frente al 2,82% de Alemania.

En cuanto a gasto en energía, los alemanes pagan más por la gasolina pero menos por la luz. Según Eurostat, los germanos pagaban 0,13 euros por kilovatio/hora en 2010 frente a los 0,14 euros de los españoles, cuyas facturas siguen encareciéndose. Por el gas, la misma situación: 11,5 y 12,7 euros por gigajulio, respectivamente.

No obstante, según el último boletín petrolero de la Unión Europea, el litro de gasolina vale 1,54 euros en Alemania frente a los 1,34 euros de España; mientras que el litro de diesel vale 1,35 y 1,24 euros, respectivamente.

J. González | J. A. Navas | Madrid

martes, 17 de mayo de 2011

Recordant a en Miguel Nuñez



Recordant a en Miguel Nuñez


La SEAT, amb més de 25.000 treballadors concentrats a la Zona Franca, era un gegant industrial. Però al 1969 no tenia el paper que per les seves dimensions li pertocava en el moviment obrer. Quan el Comitè de Barcelona del PSUC, dirigit pel Miguel, va agafar les regnes a la SEAT, es va revifar la lluita.


La primera vegada que vaig veure a en Miguel Nuñez, Saltor de nom de guerra, va ser al desembre de 1969 en una reunió del Comitè del PSUC de SEAT.


Per les extraordinàries mesures de seguretat adoptades per la reunió, amb nombroses cites prèvies, vaig suposar que vindria algú important.


En Camps (Isidor Boix) va presentar al membre “de la direcció” com a camarada Saltor. Va ser molt després que vaig saber que es tractava d’en  Miguel Nuñez


Les reunions amb el Miguel eren molt importants, no només perquè representava la direcció del PSUC, “el Partit” amb majúscula com dèiem llavors, si no, sobretot, per les seves paraules, les seves anàlisis de l’evolució política del país i del paper de les mobilitzacions dels treballadors de SEAT. A les reunions l’escoltàvem gairebé amb devoció però ell sempre donava peu a la discussió; parlàvem de la fàbrica i del món mentre escoltava atentament les nostres opinions.


Les seves paraules eren tota una injecció d’optimisme i d’esperança en la lluita. Quedàvem bocabadats amb les seves conclusions ja que interpretava el que pensàvem i ens plantejava alternatives com si fos ell el qui treballés a la SEAT.


Nosaltres, joves entre vint i trenta anys, traslladàvem amb total autonomia a la Comissió Obrera de SEAT les reflexions i les propostes que havíem discutit al Partit amb l’Isidor i  el Miguel.


Com diu Pedro Lopez Provencio: “El partit orientava i la Comissió Obrera decidia”.


El que és segur és que el treball i les orientacions d’en Miguel Nuñez van contribuir de manera considerable al creixement del moviment obrer de SEAT, que va esdevenir un bastió en la lluita per les llibertats i els drets dels treballadors i les treballadores.


Gairebé quaranta anys després, torno a reunir-me assíduament amb en Miguel durant tot el 2008. Puntualment, un cop al mes recollia amb el meu cotxe a l’Angel Rozas al passeig de Sant Joan, travessàvem el túnel de la Rovira i anàvem fins a la residència a petar la xerrada amb en Miguel.


Il·lusionat com sempre, ens explicava els seus projectes i el preocupava no ser a temps d’acabar la pel·lícula. Em preguntava sobre la SEAT. Li va interessar molt la nostra tasca de recuperació de la memòria històrica, tant és així que en una de les escenes del film de l’Albert Solé se’l veu llegint una carta del Memorial Democràtic dels Treballadors de SEAT.


L’última visita va ser el dimecres 12 de novembre de 2008; l’Angel i jo ja no vam poder parlar-hi.


L’endemà ens van comunicar la seva mort. Havia guanyat dignament la seva darrera lluita.


Gracias, Miguel, por tu fe laica en la humanidad y tu optimismo revolucionario.


Carles Vallejo
President del memorial Democràtic
dels Treballadors i Treballadores de SEAT

Projeccions: SEAT 600 símbol d'una època i el retrovisor i 50 aniversari del 600





El Memorial Democràtic, el Museu d’Història de Catalunya i el Memorial Democràtic de Treballadors i Treballadores de SEAT us inviten a la projecció del curtmetratge

'SEAT 600, símbol d'una època'

dirigit per Paco Ruiz 

i el documental

'El retrovisor. 50 aniversari del 600'

produït per TV3 i realitzat per Montse Armengou  

 Projeccions complementàries a l’exposició  
 'SEAT 1950-1975. L’Arquitectura de la repressió'

Dijous, 19 de maig, a les 19 h
Museu d’Història de Catalunya
Plaça Pau Vila, 3, Barcelona


 

Recordant a en Miguel Nuñez



Recordant a en Miguel Nuñez


La SEAT, amb més de 25.000 treballadors concentrats a la Zona Franca, era un gegant industrial. Però al 1969 no tenia el paper que per les seves dimensions li pertocava en el moviment obrer. Quan el Comitè de Barcelona del PSUC, dirigit pel Miguel, va agafar les regnes a la SEAT, es va revifar la lluita.


La primera vegada que vaig veure a en Miguel Nuñez, Saltor de nom de guerra, va ser al desembre de 1969 en una reunió del Comitè del PSUC de SEAT.


Per les extraordinàries mesures de seguretat adoptades per la reunió, amb nombroses cites prèvies, vaig suposar que vindria algú important.


En Camps (Isidor Boix) va presentar al membre “de la direcció” com a camarada Saltor. Va ser molt després que vaig saber que es tractava d’en  Miguel Nuñez


Les reunions amb el Miguel eren molt importants, no només perquè representava la direcció del PSUC, “el Partit” amb majúscula com dèiem llavors, si no, sobretot, per les seves paraules, les seves anàlisis de l’evolució política del país i del paper de les mobilitzacions dels treballadors de SEAT. A les reunions l’escoltàvem gairebé amb devoció però ell sempre donava peu a la discussió; parlàvem de la fàbrica i del món mentre escoltava atentament les nostres opinions.


Les seves paraules eren tota una injecció d’optimisme i d’esperança en la lluita. Quedàvem bocabadats amb les seves conclusions ja que interpretava el que pensàvem i ens plantejava alternatives com si fos ell el qui treballés a la SEAT.


Nosaltres, joves entre vint i trenta anys, traslladàvem amb total autonomia a la Comissió Obrera de SEAT les reflexions i les propostes que havíem discutit al Partit amb l’Isidor i  el Miguel.


Com diu Pedro Lopez Provencio: “El partit orientava i la Comissió Obrera decidia”.


El que és segur és que el treball i les orientacions d’en Miguel Nuñez van contribuir de manera considerable al creixement del moviment obrer de SEAT, que va esdevenir un bastió en la lluita per les llibertats i els drets dels treballadors i les treballadores.


Gairebé quaranta anys després, torno a reunir-me assíduament amb en Miguel durant tot el 2008. Puntualment, un cop al mes recollia amb el meu cotxe a l’Angel Rozas al passeig de Sant Joan, travessàvem el túnel de la Rovira i anàvem fins a la residència a petar la xerrada amb en Miguel.


Il·lusionat com sempre, ens explicava els seus projectes i el preocupava no ser a temps d’acabar la pel·lícula. Em preguntava sobre la SEAT. Li va interessar molt la nostra tasca de recuperació de la memòria històrica, tant és així que en una de les escenes del film de l’Albert Solé se’l veu llegint una carta del Memorial Democràtic dels Treballadors de SEAT.


L’última visita va ser el dimecres 12 de novembre de 2008; l’Angel i jo ja no vam poder parlar-hi.


L’endemà ens van comunicar la seva mort. Havia guanyat dignament la seva darrera lluita.


Gracias, Miguel, por tu fe laica en la humanidad y tu optimismo revolucionario.


Carles Vallejo
President del memorial Democràtic
dels Treballadors i Treballadores de SEAT

viernes, 13 de mayo de 2011

Recordant a en Miguel Nuñez



La SEAT, amb més de 25.000 treballadors concentrats a la Zona Franca, era un gegant industrial. Però al 1969 no tenia el paper que per les seves dimensions li pertocava en el moviment obrer. Quan el Comitè de Barcelona del PSUC, dirigit pel Miguel, va agafar les regnes a la SEAT, es va revifar la lluita.

La primera vegada que vaig veure a en Miguel Nuñez, Saltor de nom de guerra, va ser al desembre de 1969 en una reunió del Comitè del PSUC de SEAT.

Per les extraordinàries mesures de seguretat adoptades per la reunió, amb nombroses cites prèvies, vaig suposar que vindria algú important.

En Camps (Isidor Boix) va presentar al membre “de la direcció” com a camarada Saltor. Va ser molt després que vaig saber que es tractava d’en  Miguel Nuñez

Les reunions amb el Miguel eren molt importants, no només perquè representava la direcció del PSUC, “el Partit” amb majúscula com dèiem llavors, si no, sobretot, per les seves paraules, les seves anàlisis de l’evolució política del país i del paper de les mobilitzacions dels treballadors de SEAT. A les reunions l’escoltàvem gairebé amb devoció però ell sempre donava peu a la discussió; parlàvem de la fàbrica i del món mentre escoltava atentament les nostres opinions.

Les seves paraules eren tota una injecció d’optimisme i d’esperança en la lluita. Quedàvem bocabadats amb les seves conclusions ja que interpretava el que pensàvem i ens plantejava alternatives com si fos ell el qui treballés a la SEAT.

Nosaltres, joves entre vint i trenta anys, traslladàvem amb total autonomia a la Comissió Obrera de SEAT les reflexions i les propostes que havíem discutit al Partit amb l’Isidor i  el Miguel.

Com diu Pedro Lopez Provencio: “El partit orientava i la Comissió Obrera decidia”.

El que és segur és que el treball i les orientacions d’en Miguel Nuñez van contribuir de manera considerable al creixement del moviment obrer de SEAT, que va esdevenir un bastió en la lluita per les llibertats i els drets dels treballadors i les treballadores.

Gairebé quaranta anys després, torno a reunir-me assíduament amb en Miguel durant tot el 2008. Puntualment, un cop al mes recollia amb el meu cotxe a l’Angel Rozas al passeig de Sant Joan, travessàvem el túnel de la Rovira i anàvem fins a la residència a petar la xerrada amb en Miguel.

Il·lusionat com sempre, ens explicava els seus projectes i el preocupava no ser a temps d’acabar la pel·lícula. Em preguntava sobre la SEAT. Li va interessar molt la nostra tasca de recuperació de la memòria històrica, tant és així que en una de les escenes del film de l’Albert Solé se’l veu llegint una carta del Memorial Democràtic dels Treballadors de SEAT.

L’última visita va ser el dimecres 12 de novembre de 2008; l’Angel i jo ja no vam poder parlar-hi.

L’endemà ens van comunicar la seva mort. Havia guanyat dignament la seva darrera lluita.

Gracias, Miguel, por tu fe laica en la humanidad y tu optimismo revolucionario.