La memòria dels treballadors de SEAT

És el present el que escull el propi passat. Walter Benjamin

La memòria dels treballadors de SEAT

Des de la seva fundació el 1950 SEAT ha tingut un pes determinant en la història econòmica, social i política de Catalunya. Més de cinquanta mil persones procedents de tota España van treballar a SEAT en algun moment de la seva vida.
La que havia de ser l’empresa model del règim franquista s’erigí en referent de la lluita antifranquista en la que es forjaren milers de quadres sindicals i polítics.
La repressió s’acarnissà especialment en els treballadors i les treballadores de SEAT que vam pagar molt cara la nostra lluita per les llibertats. Milers de nosaltres vam patir represàlies de tota mena: acomiadaments, presó, tortures, llistes negres i exili.
El treballador de SEAT Antonio Ruiz Villalba va morir a conseqüència dels trets de la policia franquista durant la ocupació de la factoria de la Zona Franca el 18 d’octubre de 1971.
En l’imaginari col•lectiu, SEAT no només és el 600 que va motoritzar l’Espanya del “desarrollismo”, si no sobre tot uns treballadors coneguts per la seva combativitat en defensa dels drets laborals i sindicals.
Era famosa la frase: “Quan la SEAT esternuda Catalunya y Espanya es constipen”.

Paternalisme: repressió i jerarquia

El primer president de SEAT fou el comandant d’enginyers José Ortiz Echagüe, essent militars la majoria dels seus quadres directius.
Durant el franquisme les relacions laborals de SEAT es fonamentaven en la repressió i el paternalisme; la lleialtat a l’empresa i la disciplina eren els principis fonamentals d’una organització del treball militaritzada.
Per garantir la docilitat de la plantilla, la gestió de la mà d’obra s’articulava en una dualitat paternalista i represiva basada en un sistema de sancions i premis.
La selecció del personal es gestionava per mitjà de filtres policials i de recomanacions, tenint preferència els treballadors procedents del camp sense experiència industrial.
El departament de personal estava directament implicat en la repressió, en contacte directe amb la brigada politico-social i amb una plantilla de policia secreta contractada per perseguir als activistes sindicals a la fàbrica.

La Responsabilitats social de les empreses respecte al seu passat.

Essent membre del Comitè Europeu de Volkswagen, el 1990 vaig tenir ocasió de visitar a Volsburg una excel•lent exposició, realitzada per la fundació Volkswagen, sobre el treball forçat a les seves fàbriques durant la segona guerra mundial. És un bon exemple de com la societat alemanya encara explica el seu passat a les noves generacions. A Espanya les empreses que foren còmplices de la repressió franquista i es van aprofitar de la falta de llibertats per incrementar els seus beneficis, mai han rendit comptes del seu passat, amagant la seva història en comptes de posar en valor la lluita dels seus treballadors contra la dictadura i per la democràcia.

Víctimes de la banalitat del mal

Fa quaranta anys, en ple estat d’excepció i després de vint dies als calabossos de Via Laietana, el comissari Genuino Navales (Cap de la secció de la Brigada Politico Social encarregada de la repressió dels treballadors de SEAT), em deia mentre em torturava: “No seas ingenuo, yo soy un profesional de la policía con Franco, seré policía con la democracia y también lo seré cuando manden los tuyos”. Malauradament les seves paraules van ser premonitòries del que fou la nostra transició: va ascendir en l’escalafó policial i fou nomenat Director General de Protecció Civil en 1982, en plena democràcia.
Referint-se a Adolf Heichman, Hanna Arendt ens va deixar unes excel•lents pàgines sobre la “banalitat del mal” dels obedients i eficaços funcionaris dels camps d’extermini nazis. No fa tants anys, als nostre país eficaços funcionaris també ens torturaven, amb la subtil diferència que en democràcia els fou reconeguda la seva carrera professional, al contrari de la majoria de les seves anònimes víctimes que van veure les seves vides truncades.

La crisi del paradigma antifeixista

Michel Wieviorka assenyalava “els testimonis tenim l’imperatiu moral de la memòria”. La no transmissió dels valors de la cultura democràtica antifeixista i el tractament “light” del passat feixista és el terreny abonat per el ressorgiment dels discursos xenòfobs post i neofeixistes.
La meva intenció no és aclaparar amb el dolor i la tràgica experiència que va marcar les vides dels que ens diuen “testimonis”, però hem d’entestar-nos en transmetre els valors que impregnaven la nostra lluita per la dignitat humana.

La representació de l’horror

Les paraules no basten per transmetre l’experiència de la repressió; mentre el relat dels historiadors ens permet fer una aproximació descriptiva, amb la proposta de Lluis Danés per l’exposició, SEAT 1950-1976 Arquitectura de la Repressió, crec que podem aproximar-nos a una representació visual i emocional de la banalitat del mal i transmetre el seu significat històric des de la subjectivitat dels milers de treballadors i treballadores de SEAT que van lluitar contra el que estava establert durant els anys grisos de la dictadura..

Carles Vallejo
Treballador de SEAT i president del Memorial de SEAT