Manifestación SEAT noviembre 2005

Manifestación SEAT noviembre 2005
Carlos Vallejo, Lopez Bulla, Gianni Bombacci y Bruno Trentin

martes, 17 de mayo de 2011

Recordant a en Miguel Nuñez



Recordant a en Miguel Nuñez


La SEAT, amb més de 25.000 treballadors concentrats a la Zona Franca, era un gegant industrial. Però al 1969 no tenia el paper que per les seves dimensions li pertocava en el moviment obrer. Quan el Comitè de Barcelona del PSUC, dirigit pel Miguel, va agafar les regnes a la SEAT, es va revifar la lluita.


La primera vegada que vaig veure a en Miguel Nuñez, Saltor de nom de guerra, va ser al desembre de 1969 en una reunió del Comitè del PSUC de SEAT.


Per les extraordinàries mesures de seguretat adoptades per la reunió, amb nombroses cites prèvies, vaig suposar que vindria algú important.


En Camps (Isidor Boix) va presentar al membre “de la direcció” com a camarada Saltor. Va ser molt després que vaig saber que es tractava d’en  Miguel Nuñez


Les reunions amb el Miguel eren molt importants, no només perquè representava la direcció del PSUC, “el Partit” amb majúscula com dèiem llavors, si no, sobretot, per les seves paraules, les seves anàlisis de l’evolució política del país i del paper de les mobilitzacions dels treballadors de SEAT. A les reunions l’escoltàvem gairebé amb devoció però ell sempre donava peu a la discussió; parlàvem de la fàbrica i del món mentre escoltava atentament les nostres opinions.


Les seves paraules eren tota una injecció d’optimisme i d’esperança en la lluita. Quedàvem bocabadats amb les seves conclusions ja que interpretava el que pensàvem i ens plantejava alternatives com si fos ell el qui treballés a la SEAT.


Nosaltres, joves entre vint i trenta anys, traslladàvem amb total autonomia a la Comissió Obrera de SEAT les reflexions i les propostes que havíem discutit al Partit amb l’Isidor i  el Miguel.


Com diu Pedro Lopez Provencio: “El partit orientava i la Comissió Obrera decidia”.


El que és segur és que el treball i les orientacions d’en Miguel Nuñez van contribuir de manera considerable al creixement del moviment obrer de SEAT, que va esdevenir un bastió en la lluita per les llibertats i els drets dels treballadors i les treballadores.


Gairebé quaranta anys després, torno a reunir-me assíduament amb en Miguel durant tot el 2008. Puntualment, un cop al mes recollia amb el meu cotxe a l’Angel Rozas al passeig de Sant Joan, travessàvem el túnel de la Rovira i anàvem fins a la residència a petar la xerrada amb en Miguel.


Il·lusionat com sempre, ens explicava els seus projectes i el preocupava no ser a temps d’acabar la pel·lícula. Em preguntava sobre la SEAT. Li va interessar molt la nostra tasca de recuperació de la memòria històrica, tant és així que en una de les escenes del film de l’Albert Solé se’l veu llegint una carta del Memorial Democràtic dels Treballadors de SEAT.


L’última visita va ser el dimecres 12 de novembre de 2008; l’Angel i jo ja no vam poder parlar-hi.


L’endemà ens van comunicar la seva mort. Havia guanyat dignament la seva darrera lluita.


Gracias, Miguel, por tu fe laica en la humanidad y tu optimismo revolucionario.


Carles Vallejo
President del memorial Democràtic
dels Treballadors i Treballadores de SEAT

No hay comentarios: